Joan Manuel Serrat (1968) (excepció)

JOAN MANUEL SERRAT: EL QUE PODIA HAVER SIGUT

Si hem de destacar el ressò de la llengua catalana en la vida del festival, hem de destacar per sobre de tot la veu de Joan Manuel Serrat. El nostre estimadissim cantautor del Poble Sec va estar a les portes de ser el representant espanyol el 1968. Dels inicis de Serrat, cal destacar que va ser un dels grans promotors de La Nova Cançó, formant part en aquella època dels Setze Jutges. Poc després vindria l’edició dels seus primers temes més reconeguts com Paraules d’Amor, Cançó de Matinada o Ara que tinc vint anys, per citar-ne algunes.

Tant va ser la seva repercussió i la imatge jove, innocent i la seva força vocal, que el mes de gener del 68 va ser escollit per representar a Espanya al festival. Des d’un principi es comentava que podria cantar dues peces: El Titiritero, del mateix Serrat, i el La, la, la, composada per Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, músics reconegudíssims per formar el grup revelació d’aquella època, el Dúo Dinámico. Els mateixos autors, al moment de compondre la cançó van tenir present en tot moment alguns temes ja editats del mateix Serrat per conjugar una similitud amb el seu estil poètic, el cant a la senzillesa de la vida, la mare, la terra, l’alba del dia…

En el moment de donar-se a conèixer la notícia, els seus amics i membres dels Setze Jutges a més d’altres moviments catalanistes boicotegen al mateix Serrat pel fet de cantar en castellà devant de tot europa. Degut al fet, Edigsa, la seva casa discogràfica, postposa el llançament del seu segon disc Cançons Tradicionals.

El 8 de Març, Televisió Espanyola emet un programa especial anomenat Así es… Así canta… Así compone… Joan Manuel Serrat per promocionar el recentment nou representant al certàmen de la cançó. En el mateix plató canta quatre cançons en català i els tres que fins el moment havia editat en castellà: El Titiritero, Mis gaviotas y Poema de Amor.

Un cop grabada la cançó escollida en estudi i en diferents idiomes, i al mateix temps grabar el videoclip oficial, el La, la, la, va començar a promocionar-se a la resta d’Europa amb la intenció de conquerir per primera vegada un triomf per Espanya. El 25 de Març s’anuncia que Serrat no aniria a Eurovisió si no cantava la cançó en català. Una de les declaracions de Serrat sobre aquest fet històric és que la intenció es va fer senzillament per cridar l’atenció a la resta del país sobre la situació marginal de la llengüa catalana en el seu moment. Altres versions, però, afirmen que va ser una maniobra purament publicitària.

Podeu escoltar la cançó La, la, la en versió catalana:

Tal com també exposa un dels llibres del periodista Àngel Casas, 45 revoluciones en España, el que realment va passar és que el representant del mateix cantant, José María Lasso de la Vega, va decidir fer un intent perquè el cantant recuperés el seu públic més catalanista, que ja començava a perdre mica en mica. Es tractava de que Serrat cantés només un vers de la cançó en català durant el festival. El mateix Lasso va pensar que la millor manera d’aconseguir això seria que el cantant exigís cantar tota la lletra en català, ja que més tard, i després d’una suposada negociació amb les autoritats van arribar a un acord on els permetés cantar només aquest únic vers i acontentar a tots els seus fans. Tot i això, el pla va fallar.

El règim franquista va estar reticent en tot moment sobre aquest fet, i això va repercutir en la carrera de Serrat en difondre les seves cançons per la ràdio i la televisió nacional. Al seu lloc com a representant espanyol va ser substituït per una joveníssima Massiel, vinguda des de Mèxic, on només va poder gaudir d’uns pocs dies per assajar i promocionar la cançó. El fet més curiós de tot l’enrenou és que, a més del poc temps, s’enduria el primer premi al festival amb el mateix tema.

La carrera de Serrat es va anar enriquint també component cançons en castellà, i la seva gira i el seu reconeixement en terres sud-americanes va fer que, tot i la vetada franquista, tornés al nostre país i arribés a conquistar a tots els fans que encara, a dia d’avui, embogeixen amb les seves cançons. No cal ni remarcar que és considerat, per molts, un dels millors músics espanyols i per sobre de tot, catalans.

Aquí podeu veure la triumfadora Massiel al festival del 1968: