L’adéu del director i compositor Augusto Algueró

Per Josep M. Sebastià

El compositor i director d’orquestra Augusto Algueró ha mort avui als 76 anys mentre dormia a causa d’una parada respiratòria al seu domicili actual de Torremolinos, segons un comunicat de la Societat General d’Autors. Les restes d’Algueró, conegut també per la seva llarga trajectòria com a arranjador, seràn traslladats a Madrid on demà quedarà oberta la capella ardent en una de les dependències de la SGAE, organisme del que era soci i membre de la junta directiva, per tal que el poble es pugui acomiadar del geni. Al llarg de la seva carrera va composar més de 500 cançons i prop de 200 bandes sonores per cinema i televisió, a més de ser un dels referents compositors i directors de la història del festival d’Eurovisió.

Algueró va néixer a Barcelona el 23 de Febrer de 1934 i va compaginar els seus estudis musicals al Conservatori Municipal de la seva ciutat natal amb els estudis de Medicina. Va començar la seva carrera musical a principis de la dècada dels cinquanta amb tan sols 16 anys. La gran majoria de les seves cançons van ser composades sobre les lletres d’Antonio Guijarro i cantades per famosos artistes espanyols que van ser tot un èxit. Així el seu nom es va fer molt popular a tot el territori nacional i també a Amèrica. Van ser molts cantants els que li van sol·licitar la seva col·laboració i va compondre per Los Cinco Latinos, Connie Francis, Marisol, Elsa Baeza, Rocío Jurado o també per Joan Manuel Serrat.

Per a Serrat va compondre Penélope, un clàssic indiscutible del repertori del cantautor del Poble Sec que va aparèixer per primera vegada el 1969, just després de negar-se a presentar-se com a representant espanyol a Eurovisió i per condicionar el seu èxit a Sud-Amèrica. Així mateix el cantant va aconseguir el premi a la millor interpretació al Festival de Rio de Janeiro d’aquell any mentre Algueró va rebre el guardó a la millor composició. Seus també són altres temes importants com Noelia de Nino Bravo, Tómbola de Marisol i La chica ye-yé de Concha Velasco.

Aquí podeu veure un tall d’un dels programes presentats a TVE La Hora de Augusto Algueró:

De les seves creacions també en va sortir la banda sonor d’un centenar de pel·lícules i sèries de televisió com El ruiseñor de las cumbres amb Joselito o Zampo y yo, amb Ana Belén. Entre les últimes composicions que va fer pel cinema estàn Torrente, el brazo tonto de la ley (1998), primera pel.lícula com a director Santiago Segura, i Primer y último amor (2002) d’Antonio Giménez Rico. Va col.laborar en una cinquantena d’obres de teatre, entre les que destaca Mamá, quiero ser artista, amb Concha Velasco.

Com a compositor i director va ser un dels destacables en el festival d’Eurovisió i també el de la OTI. En aquest últim va ser director del primer certàmen celebrat desde el Palau de Congressos de Madrid amb la cançó Niña, interpretada per Marisol. En podeu veure l’actuació en el següent vídeo:

La prova pilot de ser el primer director d’orquestra en aquest certamen tampoc va ser una excepció al d’Eurovisió on a més ell va ser el compositor de la cançó que Conchita Bautista va cantar el 1956 amb Estando Contigo, popularitzada després per la mateixa Marisol. També va compondre la cançó Vivo Cantando amb el que la també catalana Salomé va guanyar el festival el 1969.

Entre altres premis, Algueró va rebre l’any 2005 el Premi d’Honor en reconeixement a la seva brillant trajectòria professional i a la seva decisiva contribució a la música popular.

Però no només va ser un destacat en la música, Algueró també va ser protagonista del paper cuixé en les revistes del cor durant la dècada dels 60. El seu casament amb la llavors cotitzada Carmen Sevilla el 1961 va fer que la seva popularitat fos coneguda arreu i convertir-lo en un personatge mediàtic. Al cap de 10 anys es va separar de la cantant i el 1986 es va casar de nou amb Nativitad Benito. L’abril del 2003 va sortir a la venda el disc Homenaje, integrat per 17 temes composats per Algueró i cantats per artistes coneguts com Fangoria, Papá Levante o María Jiménez.

José María Bacchelli: L’egoïsme d’un barceloní fent-se passar per italià

Per Josep M. Sebastià

Intentant recuperar la popularitat del festival que tant bona audiència havia aconseguit durant els anys 60 i 70, Televisió Espanyola va escollir internament el seu representant per a l’edició del 1981. Es tractava de buscar una cançó comercial i que s’adaptés correctament a l’estil característic de la moguda de principis dels 80, l’italià. Per aquesta única raó una de les opcions clares va ser per a Bacchelli per interpretar la cançó Y Sólo Tú.

José María Bachelli Ortega va néixer l’any 1952 a la ciutat de Barcelona, fill de mare espanyola i pare italià va iniciar la seva carrera artística cantant en diferents orquestres, però va començar a despuntar com a solista ja de ben jove. L’any 1977  va voler provar sort al festival de la cançó de Benidorm.

Dos anys més tard, ja al 1979, Bacchelli es va quedar a les portes de poder representar ja a Espanya al festival d’Eurovisió amb la cançó Sed, però va haver de competir amb artistes com Los Golfos, Victoria Abril, María Ostiz, Emilio José, Los Pecos, Red de San Luís, Romántica banda Local, Rumba Tres o Betty Missiego, enduent-se el passaport aquesta última amb la conegudíssima Su Canción.

Aquí podeu escoltar la cançó de Bachelli quedant a les portes del festival:

Però amb aquesta derrota no n’hi va haver prou. Tant és així que torna a presentar candidatura europea a l’ens estatal amb la cançó Y Sólo Tú, escrita per Amado Jaén, ex-membres de Los Diablos. La mateixa cançó va haver de competir internament amb una peça de Rosa María Lobo, Dame Tu Amor.

la cançó es va escollir mentre Espanya estava pendent del desenvolupament del cop d’estat de Tejero. Amb aquestes presses la balança es va declinar per Bachelli. L’únic argument que van donar per no escollir a Rosa María Lobo va ser que ella ja havia representat al país en altres certàmens musicals com el festival de la OTI del 1979.

Dies després d’anunciar la cançó espanyola al seu públic va començar la polèmica del plagi de Y Sólo Tú. I no va ser un artista qualsevol, el mateix Julio Iglesias assegurava que aquell era un tema que ell ja havia grabat anteriorment.

L’alteració estava servida a Televisió Espanyola fins que ells maeixos van haver de difondre una nota de premsa al respecte on informaven que a Espanya no existia una legislació concreta, i per tant, ningú els podía jutjar. Només un jutje, a petició de querella de part de l’autor contra un altre està capacitat per sentenciar si una cançó és plagi d’una altre o no ho és. El comunicat acabava afirmant que el conflicte era aliè a la participació de RTVE a Eurovisió.

Julio Iglesias va portar als tribunals a Bachelli però va acabar perdent la demanda. Perquè un tema sigui considerat plagi d’una altre, el pressumpte plagi té que tenir un numero d’acords iguals, i resulta que la cançó Y Sólo Tú sembla ser que no arribava a la xifra, amb la qual cosa va ser cantada a Dublín sense deixar d’incumplir cap norma.

Aquí teniu l’actuació de Bachelli al festival del 1981. De l’actuació destacar-ne el seu director d’orquestra que ja hem tingut ocasió de parlar-ne a eurovisio.cat, el també català Joan Barcons.

Destacar també la col.laboració de la cantant Monne, que formava part dels cors d’aquesta actuació. D’aquesta artista i de tota la seva carrera també en parlarem properament.

I aquí teniu la cançó A Veces Tu, A Veces Yo de Julio Iglesias, condemnant-la un plagi:

Al final, Bachelli es va haver de conformar amb un 14è lloc en el rànking, una classificació que no va ser ni de bon tres de les més destacades de la representació espanyola. Tot i el fracàs, el mateix artista va editar el que fins ara és l’únic disc al mercat, on va incloure altres cançons importants de la seva curta carrera com Linda Chiquilla o Déjame Ser Tu Amante.

Aquí en podeu veure l’actuació d’aquesta última cançó, amb el que va començar a entrar al mercat sudamericà on tampoc va acabar de quallar. Tot i així, la carrera com a cantant de l’artista es va fondre, ja que després es va dedicar única i exclusivament a ser productor per artistes coneguts de l’america llatina.

La batuta catalana del festival (primera part)

Per Josep M. Sebastià

La màgia de l’orquestra al festival d’eurovisió va ser evidentment el puntal més característic durant els primers anys del certàmen. De fet des de la primera edició i fins al 1998, totes les peces dels diferents països eren interpretades íntegrament amb orquestra, llevat d’algunes  apostes més arriscades com ara el dance, el rap o ritmes més actuals on l’orquestra no hi tenia cap paper destacat. En aquests casos s’optava ja per la música pre-grabada, període iniciat al 1999 fins a l’actualitat.

Moltes van ser les opinions sobre aquest canvi radical. Uns preferien valorar el so en directe de la música, i a uns altres els agradava més sentir la perfecció amb el so gràcies a la música enregistrada. A més del canvi d’estils en la música i l’evolució amb l’electrònica ha fet que a dia d’avui es puguin fer també meravelles amb aquesta opció. Però la raó de la causa va ser la reducció de pressupost per invertir en els efectes visuals, d’escenografia i altres grans trets de l’espectacle que podem veure actualment.

El pas d’espanya al festival, i els directors d’orquestra que ha tingut la delegació s’en poden destacar moltíssims, i de ben preuats, com ara Augusto Algueró, Ramón Arcusa, Juan Carlos Calderón i d’altres, però cal recordar també el pas de tres músics importants. Ells són Joan Barcons, Josep Llobell i Toni Xuclà. Repassem les seves trajectòries a continuació:

JOAN BARCONS

Barceloní nascut el 10 de febrer de 1942, va ser un dels músics, compositors i productors de bona part de la moguda dels 70 en la música d’àmbit espanyol. Tant és així que va arribar ser productor de discos improtants del mateix Peret, de Manolo Escobar i altres.

El seu pas important va ser la composició de vàries pel.licules i curtmetratges fets al país durant aquell temps com per exemple Cuando los niños vienen de Marsella, de l’any 1974, La mujer es un buen negocio, del 1976, La guerra de los niños, del 1980 i va ser un dels productors destacats tant en la carrera del grup infantil Parchís com també de la pel.lícula que ells mateixos van protagonitzar l’any 1982, Las Locuras de Parchís.

A més de ser un músic destacat en el camp audiovisual, també va col.laborar estretament amb la Royal Philarmonich Orchestra de Londres i per la gran orquestra de Paul Mouriat, editant diferents discos amb aquest últim. Més tard van crear el seu propi segell discogràfic conjuntament amb la seva esposa i va passar a dirigir el cor del Conservatori Municipal de Barcleona.

Joan Barcons va ser l’encarregat de dirigir l’orquestra per a la representació espanyola els anys 1976 i 1981, amb els intèrprets Braulio i Bachelli, respectivament.

Aquí podeu veure el vídeo de l’actuació de Braulio al festival de l’any 1976, celebrat a La Haia:

L’altra col.laboració amb el festival va ser l’any 1982 amb el també barceloní Bachelli i la seva cançó “Y Solo Tú”, edició celebrada a Dublín. En podeu veure el vídeo aquí:

JOSEP LLOBELL

Un altre gran músic que va dirigir l’orquestra per a la delegació espanyola al festival va ser Josep Llobell, productor reconegut de molts grans artistes del país. i compositor de cançons de repercussió internacional amb Sergio Dalma, Raúl o d’altres.

La seva estreta vinculació amb diferents segells discogràfics va fer que fós el productor de tots els discos editats per El Último De la Fila, bona part dels de Sergio Dalma, però el punt culminant va ser quan la cançó Mis Manos va guanyar el certàmen del festival de la OTI l’any 1996, interpretada per Anabel Russ. La producció del disc va anar a càrrec d’Alejandro Abad, gran amic de Llobell. Un any més tard, les cartes es van girar i curiosament el tema interpretat per Abad a Eurovisió, Ella no es Ella va tenir l’ajuda de Llobell a l’orquestra, sent el director de la mateixa, llògicament per encàrrec del mateix Abad.

Aquí podeu veure l’actuació del català l’any 1996, celebrat a Dublín:

Però la gran trajectòria de Josep Llobell no acaba amb el festival, poc després crea el seu propi estudi de grabació Josep Llobell Produccions, on es dedica en part a compondre multitud de sintonies i ràfegues per a diferents espais de ràdio i televisió. L’encàrrec més agosarat va ser quan el gegant Gestmusic-Endemol li va demanar per grabar diferents sintonies pels seus propis programes com ara Allá Tú, Contra 100, Lluvia de Estrellas, Sis a Traïció i molts d’altres. A partir d’aquesta col.laboració també va passar per la producció de bona part dels discos editats dels programes Operación Triunfo i Eurojúnior, produïts també per la companyia Gestmusic.

Josep Llobell recentment ha editat un disc de música alternativa o new age enregsitrat als seus propis estudis anomenat Oliver’s Planet, i editat per Ariola.

TONI XUCLÀ

Per últim destacar la col.laboració de Toni Xuclà com a director d’orquestra l’any 1997, amb la cançó Sin Rencor, del també català Marcos Llunas.

Toni Xuclà és un dels músics més il.lustres que encara continuem tenint al nostre país. Nascut a Barcelona l’any 1955 és considerat ja de ben jove un músic autodidacta, on comença la seva carrera component diferents peces per a companyies de teatre aficionat. Anys més tard també col.laboraria amb la banda sonora del programa Natura de Televisió de Catalunya.

No va ser fins el 1992 quan graba el seu primer disc anomenat Banda Sonora, on barreja la guitarra, efectes electrònics o un instrument tant primitiu i centenari com la launeda eivissenca. també va col.laborar amb produccions teatrals com Suite de Nadal, Quan els arcs fan swing, Verdaguerianes i Àlies Pere Quart.

El punt més àlgid de la seva carrera va venir amb l’edició del disc Les arracades de cirera, compost per dotze cançons amb poemes de Federico García Lorca.

El més curiós de tota la seva carrera, i precisamnent on va fer més conegut va ser quan va formar el trío Menaix a Trua, juntament amb Cris Juanico dels Ja t’ho diré i amb Juanjo Muñoz de Gossos. Aconseguint amb aquesta banda, fer-se un forat en el panorama musical en català.

Aquí podeu veure una de les darreres cançons dels Menaix a Trua, Viatge estelar d’un adolescent:

Però a part de col.laborar amb aquesta banda, Toni Xuclà ha continuat la seva carrera en solitari, composant diferents musicals, nous espectacles i treballant amb els seus propis arranjaments en solitari.

Paral.lelament i tal com hem esmentat, el mateix Xuclà, bon amic de Marcos Llunas va ser el responsable de dirigir la cançó a Eurovisió, de fet bona part de les cançons del seu primer disc estàn composades pel mateix Xuclà.

Aquí podeu veure l’actuació de Llunas al festival del 1997 celebrat a Dublín:

En la segona part d’aquest reportatge repassarem la trajectòria de Rafael Ferrer (1961), Rafael Ibarbia (1963, 1964, 1966, 1968, 1974 i 1977) i Ramón Arcusa (1978)

Rodolfo Chikilicuatre: Producte català amb data de caducitat

Per Josep M. Sebastià

Malgrat els mals resultats de mitjans dels 90, l’edició del 2008 desde Belgrad va estar marcada per la polèmica en tot moment. I el responsable de tot l’enrenou era un català. Aquest va ser l’actor David Fernández Ortiz, un igualadí nascut el 24 de juny de 1970 que sota el nom artístic de Rodolfo Chikilicuatre va voler aportar les seves virtuts teatrals i de showman al certàmen europeu.

Un bon dia, el mateix Fernández va decidir que fer de joier no era la seva vocació i va entrar a formar part de la companyia La Cubana participant en sèries importants com Me lo dijo Pérez i posteriorment en obres de teatre com Equipatge al 2000 o Una nit d’òpera.

I com la majoria d’actors humorístics dels 90, va començar a formar part de la productora catalana El Terrat, capitanejada pel gran Andreu Buenafuente. A partir d’aquí comença a encarnar personatges televisivament coneguts com El Gilipollas o Narcís Reyerta en les diferents etapes del programa Una altre cosa de Televisió de Catalunya conduït pel mateix Buenafuente.

El salt del format del rei dels monòlegs a les cadenes Antena 3 i posteriorment a La Sexta, va fer que Fernández continués formant part de la plantilla on, de nou va encarnar altre vegada personatges com Zuloaga, Nately Pussy, Marcia o Santi Clima. Però per sobre de tot un dels més rellevants va ser el de Rodolfo Chikilicuatre, que gaudiria d’una gran fama durant bona part de l’any 2008.

El personatge va sorgir arran d’una notícia relacionada amb l’invent de la guitarra amb vibrador incorporat, fins aquell moment anomenat Ricardo Rosanti i fent-se passar per argentí, que segons deia era l’inventor de l’aparell. Dies després torna a reapareixer el personatge, aquesta vegada fent-se passar per Rodolfo Chikilicuatre i aprofitant la seva nova benvinguda va aprofitar per agraïr al mateix Buenafuente amb una cançó a ritme de reggaeton anomenada Baila el Chiki chiki.

Posteriorment, Buenafuente va decidir presentar la cançó a la preselecció espanyola preparada per aquell any. El funcionament consistia en penjar a la xarxa totes les presentades i que el públic votés a les 5 millors, els 5 restants seria Televisió Espanyola qui decidiria qui entrava a la final o no.

D’entre les més votades va destacar per sobre de tot la de Chikilicuatre, que no va baixar de la primera posició des del moment en que es van donar a conèixer totes les cançons. L’efecte mediàtic del programa de El Terrat i la popularitat que mica en mica s’havia anat guanyant el personatge interpetat per Ferández va ser qui finalment s’endugués el passaport espanyol per anar a actuar a Belgrad, la capital de Sèrbia.

Aquesta va ser la seva actuació al Beograd Arena de Belgrad:

Val a dir també que un cop va resultar guanyadora, es va haver de canviar la lletra de la cançó. El primer tall incloia nombraments a polítics espanyols o fins hi tot fent esment de marques comercials. Al mateix temps també es va aprofitar per adaptar-la definitivament als 3 minuts reglamentaris per participar a Eurovisió.

El resultat no va ser l’esperat per Televisió Espanyola, que des d’un principi va creure en el format per tal d’aconseguir millors posicions que en anys anteriors, un setzè lloc. L’actuació i la posada en escena van encaixar completament amb el personatge i a més anava acompanyat de dos actrius més com a ballarines: Leticia i Cecilia, batejades com a Disco i Gràfica. Tot un poema…

Dues setmanes després del festival David Fernández deixa el personatge de Rodolfo. L’escenificació televisiva d’aquest fet no va ser més que l’anunci del Sr. Buenafuente dies abans, que mataria, textualment, a Chikilicuatre. I així va ser, el personatge eurovisiu moria abandonant el plató i sortia del mateix espai a dins d’un cotxe funerari.

Aquí en podeu veure una part de l’especial de la seva fi:

Després d’aquest parèntesi, l’actor va tornar a reapareixer al programa Buenafuente encarnant a altres personatges famosos.

Peret: Escampant la rumba catalana a tot europa

Per Josep M. Sebastià

Pensant en els canvis musicals que emprenia la moguda europea a mitjans dels setanta, la representació d’Espanya al Festival d’Eurovisió aniria a càrrec d’un català il·lustre, un dels reis de la rumba catalana, Peret.

Què argumentar de Peret que tots no sapiguem? Pere Pubill Calaf, el nom de l’artista, va néixer a la capital maresmenca un 26 de març de 1935. El renom musical per les seves interpretacions no van venir donades per una bona educació musical, sinó ben al contrari. Venedor ambulant a la parada familiar de teixits que rondava per les rodalies de Mataró no van servir, ni molt menys per adonar-se senzillament que aquell no era l’ofici de Peret.

Ja de ben petit va ser un gran aficionat a la guitarra i al cant gitano, d’on prové primordialment el seu llinatge. Ja a la seva adolescència va formar un duet amb la seva cosina anomenat Los Hermanos Montenegro on van debutar al teatre Tívoli de Barcelona, en el marc d’un festival infantil.

Continuant amb el negoci familiar de venda ambulant el va portar fins a països sud-americans, on a part de comercialitzar teixits també aprofitava per fer els seus concerts en diferents sales privades i fent sonar ja el seu estil propi de rumba catalana, i d’aquesta manera conquistar al públic llatinoamericà.

L’èxit més sonat de la seva carrera arribaria per això l’any 1967 quan va gravar la cançó Una lágrima, una versió rumbera d’un vals del compositor Monreal. La peça va tenir un èxit inimaginable i es va convertir en poc temps una de les cançons de l’estiu del 1968. Aquí en podeu veure una actuació especial enregistrada a Televisió Espanyola:

Anys més tard, i aconseguint un renom especial al país, va aprofitar també per llençar al mercat altres cançons que es van convertir en èxit absolut com per exemple: El gitano Antón, Don Toribio carambola, Saboreando, ¡Lo mató!, Si fulano fuese mengano, Chavi, Qué cosas tiene el amor o Tracatrà, per citar-ne alguna de les més rellevants.

El gran salt de trampolí per l’artista català vindria per una de les cançons més venudes arreu del món l’estiu del 1971, Borriquito, amb lletra i música del mateix Peret que a més va coincidir amb la gran afluència de turisme de platja a Espanya. Aquest fet va fer que la cançó es popularitzés arreu del món, on precisament a Holanda va estar set setmanes com a número 1 i dues a Alemanya.

Aquí podeu veure l’actuació de Borriquito:

Amb tant reconeixement i popularitat, l’ens públic espanyol no va dubtar ni un moment per escollir-lo a representar el país a Brighton, no es va celebrar l’edició d’aquell any. La intenció de Televisió Espanyola era poder mantenir el nivell aconseguit l’any anterior amb l’aposta de Mocedades i el seu Eres Tú, que va obtenir un mereixedor segon lloc.

L’aposta europea va ser escrita pel mateix Peret i portava per nom Canta y sé feliz. Aquí en podeu veure l’actuació:

Tot i deixar bocabadat a tot Europa amb el seu estil propi i les seves peculiars malabars amb la guitarra van acabar en novena posició, aconseguint la victòria en aquella edició uns gloriosos Abba des de Suècia amb la cançó Waterloo.

Després de trepitjar el Festival, Peret comença a dedicar-se també al cinema. De fet, en bona part dels seus èxits aconseguits s’en va fer una pel·licula per a cada una, com ara Amor a todo gas, El mesón del gitano i d’altres.

Però no va ser fins l’any 1982 quan, d’una manera imminent, Pere Pubill deixa radicalment la seva activitat artística i s’alia a la secció evangèlica de Filadèlfia, a la ciutat de Barcelona. Durant nou anys continuats va estar exercint treballs religiosos amb dedicació exclusiva. Al cap de poc, sense deixar la seva creença religiosa, va deixar l’activitat pastoral i va treballar per crear una productora discogràfica. A partir d’aquest punt torna a reaparèixer als escenaris de forma esporàdica.

I va arribar el mediàtic 1992. Coincidint amb la celebració dels XXV Jocs Olímpics a la capital catalana, l’organització no va dubtar ni un moment per confiar-li la seva col·laboració per actuar en la cerimònia de clausura del mateix esdeveniment. Juntament amb Peret, també van actuar Los Manolos, Los Amaya i altres figures rellevants de la rumba catalana. La seva reaparició també va venir marcada pel llançament de la seva nova cançó Gitana hechicera, una peça dedicada a la ciutat de Barcelona.

Però la carrera de Peret no acaba aquí, just l’any 2000 va gravar un nou disc anomenat Peret: Rey de la rumba, al costat de solistes i grups de rock com Jarabe de Palo, Carlos Jean, Jabier Muguruza y David Byme, cantant de la banda Talking Heads, i vuit anys més tard torna a reaparèixer a les botigues de discos amb un nou treball, Qué levante el dedo que també va anar acompanyat per l’edició del llibre La Bíblia de la rumba, escrit per ell mateix.

Val a dir que el rei de la rumba, al costat lògicament del gran Gato Pérez, s’ha convertit en un personatge familiar i entranyable per tots els catalans. Fet que demostra la seva dedicació per col·laborar en projectes com El disc de la Marató de TV3 o d’actuar en múltiples concerts especials a la Ciutat Comptal.

Marcos Llunas: Aposta senzilla i sense rencor

Per Josep M. Sebastià

L’edició del Festival de l’any 1997 va tenir com a protagonista una cara, més que menys coneguda per tots els catalans. Marcos Llunas, fill del cèlebre Dyango va voler tornar a trepitjar fort en la seva carrera i després de triomfar en diferents certamens musicals a Llatinoamèrica va voler provar sort al continent europeu amb una fórmula senzilla però alhora efectiva.

Marcos Gómez Llunas va néixer a Madrid un 29 de setembre de 1971. Poc després de néixer a la capital espanyola es trasllada amb la seva família a Barcelona on rep les seves primeres beceroles per aprendre a ser un bon compositor i cantant. Talent que porta a dins gràcies al suport constant del seu pare, Dyango.

Com la majoria de cantautors espanyols dels noranta, Marcos Llunas va aprofitar per donar a conèixer cançons de collita pròpia com Completamente tuyo o Para reconquistarte a l’Amèrica del Sud, on la seva popularitat va ser massa, aconseguint fins hi tot discos de platí. Tant va ser la seva repercussió mediàtica que va voler ensenyar a l’estat espanyol tot el que havia aconseguit.

És per això que Televisió Espanyola el va assignar representant espanyol al Festival de la OTI del 1995 amb la cançó Eres mi debilidad, acompanyat als cors de la també catalana, Carme Canela. Amb aquest pas també es posava a la venda el primer disc del cantant a l’estat, on recollia un recull de cançons i de noves.

Aquí podeu escoltar la cançó Eres mi debilidad:

Degut a la popularitat i aconseguint el primer premi al Festival, volia tornar a repetir l’experiència i per aquest motiu, Marcos Llunas va ser de nou el representant espanyol, però aquesta vegada en el format europeu amb una cançó també escrita per ell mateix, Sin Rencor. El resultat del show celebrat a Dublín va ser del tot positiu, un sisè lloc.

Actuació de Marcos Llunas al Point Theatre de Dublin en l’edició del festival del 1997:

Després de provar sort en els concursos televisius arribiaria el torn de compondre ell mateix cançons per a altres cèlebres cantants com Gloria Estefan, Juan Luis Guerra i altres amb un reconegudíssim llegat musical.

A finals dels noranta edita un disc molt emblàtic pel mateix Marcos, el seu primer i únic treball íntegrament en català. El va anomenar Pluja d’estels i hi va incloure cançons com Hi ha quelcom en tu, Aquest petit racó de món o Balla.

El resultat d’aquest treball no va ser del més afortunat i per aquest motiu va tornar a reempendre el seu viatge fins a Llatinoamèrica on va editar cançons purament estiuenques com Reina de las Diosas, Baila conmigo o Un beso de adiós, i que poc després van triomfar a totes les terrasses d’estiu al nostre país.

Alejandro Abad: El gran coneixedor d’Eurovisió

Per Josep M. Sebastià

Després del rastre de Sergio Dalma al 1991, la representació espanyola al Festival d’Eurovisió no va ser del tot encertada, almenys en les edicions del 1992 i 1993. Per aquest motiu, i de manera interna, Televisió Espanyola va confiar el passaport europeu a l’autor, productor i cantant Alejandro Abad.

Alejandro Antonio García Abad, nom real de l’artista, nascut a la capital catalana l’any 1965 ha destacat sempre en el panorama musical espanyol per ser un dels autors i productors espanyols amb més èxits al mercat discogràfic. Les seves cançons sumen més de 33 milions de discos venuts per diferents països del món.

La seva passió per la música el va portar a editar els seus primers àlbums a mitjans dels 80, va treure al mercat discos com Quédate con él, Buscando tu destino i també Confidencias. Però el moment de més popularitat va arribar quan va compondre diferents temes pel reconegut cantant Dyango.

Aquí podeu veure una actuació en directe amb Dyango interpretant un dels seus primers temes, Confidencias:

Apadrinant en aquest cas el seu fill Marcos Llunas, Dyango va confiar a Abad les composicions del jove cantant per triomfar a sudamèrica. Cançons com Para reconquistarte, Hay algo en ti, Para decir que te quiero o Vale la pena. El seu reconeixement per això va arribar amb el triomf de la cantant Ana Reverte al festival de la OTI 1993 amb la cançó Enamorarse.

Justament amb el reconeixement d’aquest premi, Televisió Espanyola el va seleccionar internament perquè ell representés el Festival d’Eurovisió de l’any següent, el 1994. El tema va ser composat pel mateix Abad i es titulava Ella no es ella. Cançó de desamor i on descrivia a la perfecció les infidelitats de la parella. No sabem si és per aquest motiu, o per l’alt nivell que va tenir aquella edició celebrada a Dublín, que va acabar en divuitena posició en el rànking.

Aquí podeu veure la seva actuació des del Point Theatre de Dublín i dirigint l’orquestra també un català, Josep Llobell:

A partir d’aquest punt, Alejandro Abad és dedica activament a compondre cançons per altre cantants de gran renom com per exemple Raúl amb la cançó Sueño su boca, del 2000 o també Lo haré por ti, de la conegudíssima Paulina Rubio.

Aquest mateix any descobreix al cantant David Civera del programa Lluvia de estrellas d’Antena 3 i per aquest motiu li prepara una cançó per presentar-se a la preselecció espanyola per representar a Eurovisió al 2001. La cançó va ser ni més ni menys la guanyadora d’aquella edició i la que es va emportar el passaport a Copenhague, Dile que la quiero. A més, la cançó va ser una de les més escoltades durant tot aquell estiu.

A partir d’aquest triomf sonat va ser el mateix Abad qui va compondre la majoria de discos de Civera, com Que la detengan, Bye bye, Rosa y espinas. També va col·laborar amb alguna de les primeres cançons de David Bisbal. El seu pas per l’acadèmia d’artistes d’Operación Triunfo també va deixar empremta. Ell mateix va ser el productor i compositor de la tornada d’una de les cançons més famoses del concurs televisiu: Mi música es tu voz, del qual ell en va fer els arranjaments.

El rastre eurovisiu no s’acaba aquí perquè l’any 2003, també va ser el productor de la cançó Desde el cielo, tema representant al primer Festival Junior d’eurovisió i interpretada pel jovenet Sergio, fent homenatge a la seva mare difunta i aconseguint la segona posició. Més tard també col·labora com a compositor del primer èxit en solitari de la cantant lleidatana Lorena, la cançó Sin medida.

Alejandro Abad també va ser un dels fidels en el jurat del programa Operación Triunfo, en les seves últimes edicions, fins el dia d’avui. Així podem afirmar que el pas per Abad per eurovisió no és només la interpretació del 1994 sinó per la implicació en diferents projectes joves i amb un reconeixement excel·lent a dia d’avui, gràcies, evidentment al seu suport.

Nina: L’hostessa catalana convertida en princesa eurovisiva

Per Josep M. Sebastià

La necessitat urgent per trobar una representant digna, amb solidesa i amb una gran veu va ser el motiu perquè Televisió Espanyola apostés, l’any 1989, per la catalana Nina, popularment coneguda per ser una de les hostesses més rellevants del conegudíssim concurs televisiu Un, Dos, Tres….

Nina, nom artístic d’Anna Maria Agustí Flores va néixer l’1 d’octubre de 1966 a Lloret de Mar. Ja a principis dels anys vuitanta va iniciar la seva carrera com a cantant fent de solista en orquestres rellevants com la Costa Brava o la de Xavier Cugat. Aquest últim, gran coneixedor del món de l’espectacle, va ser de fet qui va apostar directament per la figura de Nina en cada una de les produccions que ell mateix havia realitzat, ja sigui de televisió com d’espectacles.

Després de passar per l’Un, Dos, Tres… durant tres temporades seguides, i veient el gran talent com a cantant, va ser escollida per representar Espanya amb una cançó composada per l’honorat Juan Carlos Calderón, Nacida para amar. L’edició d’aquell any es va realitzar a la ciutat suïssa de Lausana, gràcies al triomf de la cotitzada Celine Dion l’any anterior.

Aquí podeu veure l’actuació de Nina des de el Palais de Beaulieu de Lausana. Com a apunt remarcable, i tal com es pot veure, va ser apadrinada pel mateix Juan Antoni Samaranch des del mateix museu olímpic de la ciutat. Una aposta que la televisió helvètica va voler aprofitar per donar a conèixer la ciutat olímpica del 1992, Barcelona:

Però el pas per Eurovisió no va marcar ni molt menys la carrera de la catalana. Anys més tard intentaria provar sort com a actriu en diverses sèries de la Televisió de Catalunya com Pedralbes Centre o Nissaga de Poder. La vinculació amb la televisió catalana la va fer empènyer a presentar diversos programes al mateix mitjà com ara 10 del 3 o Pluja d’estrelles.

La seva aposta en les sèries catalanes la va endinsar en un format especialment a la seva mida: els musicals. Va arribar a formar part de Dagoll Dagom per interpretar el musical T’odio amor meu i poc després col·laboraria amb d’altres com Cabaret, Corre, corre Diva, Espai pel somni o Programa Sondheim. L’oportunitat no era per menys, i Nina va aprofitar la seva fama a Catalunya per editar el seu primer disc íntegrament en català, anomenat Començar de Zero on va incloure el single Tot queda enrere. Una versió del New kid in town dels Eagles amb lletra de Lluís Gavaldà de Els Pets:

Mentre la maduresa de l’artista s’anava curtint, a Nina li va sorgir de nou l’oportunitat d’or al ser la directora de l’acadèmia d’Operación Triunfo durant les tres primeres edicions, les mateixes en les que Televisió Espanyola va usar per escollir el representat del certamen que anys abans ella havia representat. Així mateix va ser la responsable de que Rosa López, Beth i el mateix Ramon obtinguéssim un bon reconeixement a Eurovisió.

L’últim pas de Nina en el món de l’espectacle, i per no ser menys també relacionat amb eurovisió ha estat encarnant el personatge de Donna al musical Mamma mia, el musical de cançons del grup suec Abba, una de les bandes guanyadores amb més renom eurovisiu.

Aquí podeu veure un tall del musical interpretant la cançó Dancing Queen al costat de les actrius Muntsa Rius i Maribel Ibarz:

Per tot això i pel futur d’aquesta gran artista podem dir que ha estat un personatge català marcat, en certa manera pel festival d’Eurovisió.

Sergio Dalma: L’esperança d’un català a Roma

Per Josep M. Sebastià

Arribada la febre mediàtica del gloriós 92 al nostre país, l’any anterior, el 1991, es va notar que Televisió Espanyola tenia ganes de que el Palau Sant Jordi de Barcelona o el mateix Auditorio de la Cartuja de Sevilla fossin les seus del Festival d’Eurovisió de l’any següent. Aquest és el fet que tots pensem alhora que l’ens públic va fer pública la decisió que un desconegut Sergio Dalma representés a Espanya amb una gran balada que encara avui recordem com una de les cançons més escoltades i reconegudes de les que han passat per l’eurofestival.

Sergio Dalma, nom artístic de Josep Sergi Capdevila Querol va néixer el 28 de setembre de 1964 a Sabadell. Podríem comparar perfectament els seus inicis en el món de la música amb altres cantants amb talent i amb un reconeixement artístic tant important com el mateix David Bisbal. Un jove músic al que li agrada cantar i decideix després de crear-se com a músic, cantar en orquestres i diferents cors. El seu reconeixement a petita escala va arribar amb el programa Gent d’aquí, emès per TVE Catalunya. Aquest fet va fer que contractés per diferents sales de ball barcelonines com a cantant d’orquestra com ara la sala Shadows o diferents espais de la Ciutat Comtal.

Gràcies al seu talent i a la seva manera màgica de cantar, la discogràfica Horus el va fitxar per treure al mercat el seu primer disc en solitari. Per aquest fet, Josep Capdevila va adoptar el seu nom artístic més conegut, Sergio Dalma. Amb aquest contracte, de seguida arribaria el seu primer èxit al 1989, Esa chica es mía:

Segons la mateixa Horus, aquest tema no va acabar de quallar pels seus seguidors i per això li va proposar editar un segon disc, Sintiéndonos la piel al 1991. Val a dir que després del ressò amb aquest disc, la cançó Esa chica es mía va ser una de les més escoltades, a més de l’eurovisiva Bailar pegados, escollida també primer single del segon disc de Dalma.

Televisió Espanyola va apostar en aquest ocasió per la senzillesa, amb una veu i melodia autènticament italiana per conquistar a tot Europa des dels estudis Cinecittà de Roma, seu del festival del 1991 després del triomf de Toto Cutugno l’any anterior. Totes les expectatives estaven fixades en aquesta cançó i a més partia com una de les clares favorites, però al final es va haver d’acontentar amb una merescuda quarta posició quedant per sota de Suècia, la guanyadora, de França i d’Israel.

Podeu veure la seva actuació al festival cantant Bailar Pegados:

Evidentment el ressò d’Eurovisió va servir per llençar-lo a la gran popularitat musical al nostre país i a la majoria de països llatins com Argentina, Xile, Mèxic i Veneçuela. Aquest fet també el va fer participar en dues oportunitats al Festival Internacional Viña del Mar de Xile els anys 1992 i 2002.

Més tard arribarien grans treballs com Adivina, Sólo para ti, Cuerpo a Cuerpo, Historias normales o Nueva vida que aconseguirien ser discos de platí gràcies a la venda aconseguida.

No va ser fins el 2003 en l’edició del seu disc De otro color, en que Sergio Dalma s’adona que la majoria dels seus fans són catalans i evidentment estan desitjant eternament poder sentir ja les seves primeres cançons en català. I va ser així, a més d’incloure 12 talls en espanyol en el nou disc, va traduir dues d’aquestes cançons: Deixa’m oblidar-te i Foc a l’ànima.

Amb el caramel a la boca, i sabent que l’acceptació per sentir aquestes peces en català era un èxit rotund, va aprofitar també per incloure més bonus tracks en català. Per citar un exemple, en el proper disc editat, Todo lo que quieres va incloure Tot el que t’estimes i Bandera Blanca, i posteriorment en l’edició de A buena hora va incloure-hi Ara ja no és hora.

Recentment acaba d’editar un nou disc anomenat Trece, fent referència a l’aportació numèrica de treballs llençats al mercat durant la seva carrera com a Sergio Dalma. I evidentment no podia ser menys, i per satisfer-nos, ens inclou temes com Cuidaré o En el silenci:

Salomé: La primera i única cantant catalana que guanya el festival

Per Josep M. Sebastià

Després del regust deixat per Joan Manuel Serrat en el rebuig per ser el representant espanyol del 1968, un any més tard Televisió Espanyola va decidir que l’encarregada per representar els amfitrions espanyols del 69 seria la reconeguda Salomé.

Salomé, nom artístic de Maria Rosa Marco Poquet, va néixer a Barcelona el 21 de Juny de 1943 i va començar la seva carrera com a cantant fent les seves actuacions en directe des de Ràdio Barcelona. Poc després també s’atreviria a la faceta de presentadora de televisió. Durant la seva època més popular va ser telonera fins i tot de Frank Sinatra.

El seu primer reconeixement com a gran cantant va ser gràcies al triomf del V Festival de la Cançó Mediterrània celebrat a Barcelona el 1963 amb la cançó S’en va anar. Curiosament el trofeu per aquesta cançó va fer que la popularitat de Salomé en la música catalana fos d’autèntica repercussió, amb l’edició de diferents discos de sardanes i cançons populars catalanes, a més d’editar nous discos amb les seves pròpies cançons.

Aquí podeu escoltar la cançó S’en va anar:

A més de triomfar al Festival de la Cançó Mediterrània també va actuar a altres certàmens importants a la seva època com el Festival de València, ciutat a la que està a fincada actualment o també el festival del Duero on va obtenir també el premi a la millor interpretació. El seu matrimoni amb Sebastián García va fer que gravés nombrosos temes en valencià i castellà com ara Quinientas millas, L’arbre, Bésame mucho, per citar-ne alguns.

I després del seu reconeixement professional arribaria el torn del Festival d’Eurovisió. No cal dir que el regust deixat per Massiel l’any anterior no era fàcil per a una cantant com Salomé, que va saber interpretar excel·lentment el tema Vivo cantando en un màgic escenari com el Teatro Real de Madrid.

La cançó composada per María José Cerato amb la lletra de Aniano Alcaíde, va estar acompanyada als cors per Los Valldemossa. Aquí en podeu veure l’actuació sota la direcció del reconegudíssim director d’orquestra, Augusto Algueró:

Al final del certàmen i les respectives votacions dels diferents països vam poder veure una innocent i desesperada Laura Valenzuela, la presentadora del festival, descontrolada i sense saber què fer en veure que finalment guanyarien, no una cançó, sinó quatre: Regne Unit, Holanda, França i evidentment Espanya. La causa del resultat va ser el sistema de votació que de cara a l’edició següent es va reformar perquè no tornés a passar el mateix.

Vivo cantando es va convertir en tot èxit el mateix 1969 i la cançó va ser traduïda en diferents idiomes: francès, alemany, italià, anglès i fins i tot en català, en podeu escoltar la versió traduïda per Canto i vull viure: